ahötsa_

Era la matinada del 26 de novembre de 1985. Un comando de la Guàrdia Civil va irrompre en l’habitatge de Mikel Zabalza, navarrès de 32 anys, resident a Donostia i conductor de la companyia municipal d’autobusos. Aquella mateixa nit també van ser detinguts la seva companya, dos dels seus germans i un cosí, a més d’un altre jove de 21 anys sense cap relació amb ells. El dia anterior ETA havia matat a dos soldats i un guàrdia civil, i els joves van ser arrencats dels seus llits acusats de pertànyer a un comando de l’organització armada.

Tots ells van ser traslladats a la caserna d’Intxaurrondo, van ser torturats i van acabar dies més tard en llibertat sense càrrecs, excepte Zabalza. El seu cos va aparèixer surant i emmanillat al riu Bidasoa vint dies després de la seva detenció.

Trenta anys després, pocs són els qui creuen la versió oficial, que mantenia que Zabalza –que no sabia nedar– s’havia llançat emmanillat al riu per fugir cap a l’Estat francès, una història que el mateix governador civil de Guipúscoa de l’època, Julen Elorriaga, va qualificar de “rocambolesca”.

Malgrat que tots els indicis apunten al fet que Zabalza va morir per les tortures que va sofrir a la caserna d’Intxaurrondo, la família segueix sense tenir un reconeixement oficial i ningú ha estat condemnat per aquells fets. “La baralla segueix oberta en els mateixos termes que fa 30 anys. Volem saber la veritat, que es reconegui un assassinat per tortures en un lloc de fatu record com és Intxaurrondo. Seguim treballant en la cerca de la veritat, la justícia i la reparació”, diu a Diagonal Karlos Bueno, de la iniciativa Mikel Zabalza Gogoan.

Objectes perduts

Aquesta plataforma, juntament amb Ahotsa.info, Filmotek, Piztu.info i Eguzki Bideoak, s’ha llançat a  la cerca de la veritat a través d’un projecte documental en elaboració. El seu títol serà Objectes perduts, en al·lusió a la resposta d’un Guàrdia Civil a la mare de Zabalza quan aquesta va anar a buscar-lo a Intxaurrondo: “si ha perdut al seu fill, vagi a buscar-ho a objectes perduts”.”Hi ha un munt de qüestions que deixaven la versió oficial nua en la seva més pura crueltat”, afirma Bueno.

En primer lloc, els relats dels qui van sofrir les tortures amb Za­balza aquella mateixa nit. El seu cosí, que el va sentir a l’habitació contigua “com si s’estigués ofegant”, o la seva parella, que va veure en una llitera un cos de la seva mateixa complexió física aquela mateixa nit a Intxau­rrondo.

Ion Arretxe, tenia 21 anys quan va ser torturat a Intxaurrondo la mateixa nit que Zabalza. Va trigar gairebé 30 anys a ser capaç de plasmar el viscut aquella nit i aquells dies a través d’un llibre: Intxaurrondo, l’ombra de la noguera. Arretxe, avui guionista, director d’art i escriptor, explicava en la presentació del documental a Madrid que en aquella època “Intxaurrondo ja era un símbol de terror”, i es mostra convençut que “a Mikel el van matar la primera nit, i el meu testimoni podria servir per esclarir la seva mort”.

Però el seu testimoni no ha estat escoltat en aquest cas. Tampoc va tenir efecte el dels dos forenses del Jutjat d’Instrucció número 1 de Donosti que l’any 1996 van rebatre la versió del primer forense que afirmava que s’havia ofegat al Bidasoa. Entre altres coses, el cos no presentava signes d’arrossegament ni mossegades de peixos, i la quantitat de matèria tòxica que contenia era onze vegades superior a la dels nivells del riu, la qual cosa “no s’explica per una submersió vital, ni tan sols respon a criteris científics”.

Tampoc van tenir conseqüències  les revelacions que apuntaven directament a la mort violenta de Zabalza a les mans de la Guàrdia Civil, com la declaració del testimoni Pedro Luis Miguéliz, que va afirmar davant el jutge el mateix any 1996 que els agents Enrique Daurat i Felipe Bayo, tots dos condemnats posteriorment pel segrest, tortura i assassinat de Lasa i Zabala l’any 1983, van matar a Mikel Zabalza mentre el torturaven en una banyera.

El mateix va passar amb l’enregistrament del mes de desembre de 1985 en el qual l’agent del Centre Superior d’Informació de la Defensa (CESID), Gómez Nieto, revelava al seu superior Juan Alberto Perote, en referència també a Felipe Bayo, que “Zabalza se li ha escapat de les mans, se li ha quedat en l’interrogatori. Mai es podrà descobrir d’aquesta manera. Possiblement va ser una parada cardíaca com a conseqüència de la bossa de plàstic al cap”, afirmava Gómez Nieto. La justícia no ho va prendre com a prova.

També l’agent Vicente Soria va declarar a diversos periodistes que havia vist el cos del jove a Intxaurrondo i un document del CESID detallava que “el cos de Zabalza és traslladat a un toll on se’l submergeix i se’l deixa allí fins al moment de traslladar-lo novament al Bidasoa”. Malgrat tot això, el cas va ser arxivat per segona vegada l’any 2009 per “falta de proves”.

Però el cas Zabalza “no és un cas aïllat”, indiquen els autors del documental, que busquen també analitzar l’impacte de la tortura al País Basc. “La tortura ha estat un dels pilars fonamentals d’aquest règim, ha estat el pa nostre de cada dia durant dècades, i ho segueix sent”, deia durant la presentació a Madrid el diputat d’Amaiur Sa­bino Quadra, que afegia que aquesta pràctica “uneix el passat més negre franquista amb el present negre del PP”, passant pels anys de plom del PSOE dels GAL. Fa tan sols un any vint-i-vuit joves acusats de pertànyer a l’organització juvenil Segi van denunciar haver estat torturats durant la seva detenció.

“La tortura ha estat una arma d’Estat contra la dissidència basca que s’ha aplicat de forma sistemàtica en el marc legal de la Llei Anti­terrorista”, diu Miguel Ángel Lla­mas ‘Pitu’, un dels autors d’Ob­jetos perduts. Tam­bé Ion Arretxe recorda que “tot això es va fer sota els auspicis de la Llei An­tit­erro­rista”, que permetia deu dies d’incomunicació, sense dret a advocat ni metge, ni a informar els familiars del lloc de detenció. “Perquè tot parés, ell va parlar. Va explicar tot el que no havia fet però que els guàrdies volien sentir”, explica.

Avui dia es permeten tretze dies d’incomunicació i l’Estat espanyol ha estat condemnat sis vegades en cinc anys pel Tribunal Eu­ropeu de Drets Humans (TEDH) per no haver investigat denúncies de tortures a persones incomunicades. “Tot això existeix per tres motius: una normativa que permet que la tortura es doni i que empara al torturador, una judicatura que no investiga ni condemna, i que els poquíssims condemnats són indultats pel Go­vern”, indica Cua­dra.

De moment, la família Zabalza segueix buscant justícia davant la indiferència de les institucions. Malgrat la decla­ració que el Govern basc va fer l’any 2005 perquè Zabalza fos reconegut com a víctima del terrorisme, els diferents governs de l’Estat “s’han ancorat en la versió oficial per no donar resposta”, diu Bueno, que conclou afirmant que “per a la solució del conflicte és necessari el reconeixement de totes les víctimes”.